Uncategorized

Meditar sobre allò que t’espanta: fer passes de gegant

En un principi la pràctica de la meditació és quelcom tan estrany, llunyà i críptic que allò que ens dediquem a fer és passar-nos els minuts de rigor seguts sobre el coixí i amb els ulls tancats ─això darrer per a confirmar-nos que el temps dedicat és de qualitat, que diuen.

Passa el temps determinat, però, i en aixecar-nos del coixí continuem amb la nostra vida de sempre. Perquè, al cap i a la fi, acabem pensant que nosaltres som lliures, i amos i senyors d’allò que pensem, d’allò que sentim i d’allò que imaginem. I creiem que ningú no ens ha de dir què hem de tenir ficat al nostre cap.

Però torna la nostra vida a decebre’ns o a castigar-nos: passem moments d’estrès, ens enutgem, passem por, ens desanimem o vivim en un estat de permanent alerta del qual ens n’acabem avorrint i acabem veient que els primers afectats som nosaltres mateixos.

Un canvi en la nostra vida és allò que molts desitgem i és, en efecte, allò que ens pot fer saltar cap a nous punts de vista, horitzons i oportunitats. Albert Einstein ho resumia dient que la insensatesa és fer una i altra vegada el mateix i esperar-ne resultats diferents. Allò aparentment incongruent de la pràctica de la meditació és que el practicant no cal que canvii res, cap punt, ni cap coma, ni cap línia en la partitura de la seva vida.

No cal vendre’s el pis i anar-se’n a l’Himalaia, ni cal deixar la feina per a concentrar-se en la meditació, ni tan sols cal convèncer tota la família que la meditació és la solució a tots els mals de la humanitat. Tan sols cal fer extensiva la pràctica més enllà del coixí.

Si l’objectiu inicial que ha portat la persona a practicar la meditació era trobar la felicitat, cal meditar en aquells moments en què es viu infelicitat. Si l’objectiu era reduïr l’estrès a la feina, cal meditar quan es viuen moments d’estrès. Si l’objectiu era superar una fòbia, cal meditar quan aquesta s’expressa.

La grandesa de la pràctica de la meditació és detectar l’ego i tots els pensaments que ens generen infelicitat, i esbrinar que efectivament la persona és molt més que allò que ella pensa sobre ella mateixa o sobre la vida o sobre el que sigui. I la principal dificultat és mantenir-se present quan l’ego es fa més visible que mai: durant les dificultats de la vida.

És en aquests moments, quan patim, que se’ns despulla l’ego, se’ns posa a primera fila, se’ns deixa veure en la seva màxima esplendor. Cal, doncs, obrir-li el pas i abraçar l’experiència per entendre el valor real de l’ego i del seu patiment: absolutament imaginaris i impermanents.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s