Uncategorized

La compassió, una necessitat

Fa uns mesos vaig indicar a una entrada a aquest mateix blog que calia, avui dia, una desidentificació de la pràctica meditativa amb qualsevol de les religions existents. Vaig apuntar a la necessitat d’estendre la meditació més enllà dels àmbits pròpiament religiosos de la societat i fer-la una pràctica tan objectiva com alhora útil per al control mental.

Voldria matisar que el procés que demano i somio (convençuda que així acabarà passant, sobretot a les societats de països plenament desenvolupats) és només una inclusió de la meditació a tots els àmbits socials, una expansió de la consciència més enllà del món religiós: la creació d’una ‘dinàmica de la meditació’ (com es podria anomenar?) amb el suport d’estaments i institucions mèdiques i científiques, per sobre de tot, i potenciat des de les administracions com a característica imprescindible per a la consecució de l’Estat del benestar.
anger
En aquest supòsit, i tornant a la qüestió religiosa, el Dalai Lama ha estat un dels líders mundials que més ha subratllat aquest futur escenari i que més clarament ha explicat el per què de la necessitat que això passi en un futur: “La compassió no és una opció, és una necessitat. La humanitat no sobreviurà si no és a través de la compassió. La compassió porta a desenvolupar una ment més calmada“.

No hi entenc de religions, de fet la meva ignorància en aquest àmbit va lligada a la pertinença (forta) a una generació de descreguts sobre qüestions religioses que, més que fer-nos sentir més lliures, moltes vegades ens ha obligat a un desempar forçat. Amb tot, no vull fer una lluita de representativitats de les diferents religions sobre el tema de la meditació ni tampoc les hi vull excloure: tinc entès que totes les religions que actualment existeixen inclouen la meditació (del tipus que sigui) dins de les seves pràctiques. I això, des del meu punt de vista, és fantàstic.

Ampliem-la, doncs, a altres sectors socials. La pràctica de la meditació genera una percepció del jo molt més àmplia que el propi ego. No es basa en negar l’existència d’aquest darrer sinó en reconèixer una i altra vegada que la pròpia persona és aquell escenari on es genera l’ego: on es creen els pensaments i emocions i imatges i sensacions (i un llarg etcètera). En aquest procés d’expansió es produeix una inclusió: el fenomen d’afegir totes les altres persones en la teva pròpia definició de persona. Què em diferencia d’aquell que mostra ira? D’aquella persona que pateix o d’aquella altra que ignora, que em crida o que desconfia de mi?

Això és la consciència plena i d’aquí neix la compassió: d’aquí només pot generar-se. I crec que és necessari subratllar-ho perquè el concepte compassió ha estat llargament malinterpretat: la compassió no és aquella concepció (potser occidental?) que ens diu que aquell qui la sent és superior al qui la rep (jo tinc més diners que tu, pobre). La compassió no neix d’una pena o de la ràbia, no és fruit de la diferència. La compassió no pot contenir cap element negatiu perquè és una forma d’afecte i amor pels altres. És una de les moltes maneres que adopta la felicitat.

“La compassió és una de les moltes maneres que adopta la felicitat”

Proveu, per un moment, de sentir compassió en qualsevol moment del dia i fent qualsevol tasca ordinària de relació amb altres persones. Un dels primers ‘efectes secundaris’ de la meditació que va provocar-me més sorpresa va ser aquest, el de sentir compassió per una veïna antipàtica. Una dona que mai em saluda, que sempre evita mirar-me quan ens trobem al (petit i estret) replà de l’edifici, a la porta d’entrada (haig de dir que sempre m’ha despertat molta ira la gent que evita saludar els coneguts, i molta més si aquesta coneguda sóc jo!).

En aquella situació ─jo portava només dos mesos meditant─ en què la veïna, per enèsima vegada, va girar-me la cara per evitar saludar-me, jo vaig cridar-li un “HOLA!” antipàtic i groller que havia de complir la funció de ser efectivament antipàtic i groller, i de fer-li veure a la senyora que s’ha de saludar els veïns de l’escala. Dos segons després d’haver-lo dit, jo ja tenia tots els símptomes de la ira: el cor em bategava fort, em bullia la sang i sobretot, sobretot, sobretot, jo estava perfectament convençuda que allò que acabava de fer era absolutament necessari, encara que sentís tant de malestar dins meu.

En marxar ja al carrer va ser quan vaig pensar, de casualitat, en sentir compassió per ella i… sorpresa de les grosses: em vaig sentir bé de manera automàtica. En pocs segons vaig notar un benestar interior estrany, molt estrany, perquè mai abans jo no havia fet una cosa semblant. Canviar a la compassió també em va fer canviar els pensaments posteriors sobre la “trobada” amb la veïna, i el meu cap va començar a generar altres tipus de pensaments diferents als de sempre: “Segurament està amargada, potser no és feliç, no sé què coi li deu passar…”, i fins i tot un ─en aquells moments esperpèntic!!─ “tan de bo que millori i pugui ser feliç”!

Chade-Meng Tan ho diu d’aquesta manera: “La compassió és divertida. És bona per als negocis i crea les condicions per a la pau. Quan arribeu a la feina feu un petit exercici: quan vegeu un company de feina penseu interiorment ‘desitjo que siguis feliç‘”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s