Uncategorized

Més enllà de la por

Us reprodueixo a continuació la resposta d’Elisabeth Namgyel a un alumne sobre la meditació budista i la por. Namgyel és una antropòloga americana amb estudis budistes. Compta amb 25 anys de pràctica de la meditació i és autora del llibre The power of an open question.

Pregunta: A vegades em sembla que la por s’ha convertit en una emoció inacceptable per a la meditació. Hi ha molts ensenyaments que parlen de com la por és inútil, i com s’interposa en el camí del creixement. No obstant això, per part meva cada cop reconec més i més com he estat de dominat per la por durant tota la meva vida, i com, quan més practico la meditació, més sento que aquesta por domina la meva vida. Sento que la por vibra a través del meu cos, que se’m fa difícil de respirar, i que sovint dormo molt poc a la nit ja que la por i el pànic sobrevenen quan estic “caient” adormit. Sembla que és massa terrible deixar-se anar del control per agafar la son. Estic tractant de donar la benvinguda a aquesta por com a un amic del quan en puc aprendre. Però em sembla molt, molt difícil, quan sento i llegeixo ensenyaments de meditació que no semblen tenir res positiu a dir sobre com treballar amb la por –només l’esmenten com un obstacle en el camí. Espero que em pugui ajudar amb això.

Resposta: Gràcies per aquesta qüestió –és una pregunta molt important. Crec que hi ha molt a dir sobre la por, des de la perspectiva de la pràctica.

[…] La pràctica de la meditació s’ha de basar en l’experiència directa, com la por. Tot el que experimentem en la vida pot ser útil: tot és nostre mestre si triem de valorar-lo d’aquesta manera. Veure-ho d’aquesta manera és una experiència poderosa i alliberadora en si mateixa.

No obstant això, entenc el que dius sobre les explicacions al voltant de la por en els ensenyaments tradicionals sobre meditació. A vegades s’expliquen coses tals com que l’aferrament, la por o l’agressió són coses “problemàtiques”, en el sentit que hem de “desfer-nos-en” d’elles.[…] Aquesta idea de “desfer-se de” no és l’actitud general per a meditar.

“Quan no ens contraiem ni neguem l’experiència podem obrir-nos a una experiència molt diferent”

El primer ensenyament del Buda va ser: “Hi ha sofriment.” Això significa que hem de mirar a la totalitat de la vida, incloent el sofriment i la por, en lloc d’ignorar els aspectes més difícils de la vida […]. Després d’això hem de començar a seguir el camí de l’exploració de les causes i condicions de sofriment. I llavors hem de començar a examinar el camí que ens allunya del sofriment i saber com conrear les causes i condicions de la llibertat. Així que en realitat, això és el contrari de la negació o de la intenció d ‘”eliminar” res. Es tracta d’una profunda acceptació de les coses. […]

Per tant, en la pràctica de la meditació de vegades fem servir la disciplina per a no reaccionar davant la por o l’agressivitat. Amb la disciplina es pot practicar la pau permanent a través d’enfocar la nostra atenció en la respiració. Quan tenim por deixem de respirar. Per tant, concentrar la ment en la respiració proporciona un mètode eficaç per a poder sortir d’un estat contret físicament i mental.
[…]
O simplement podem recordar, encara que només intel·lectualment (però basat en l’experiència prèvia), que és més útil relaxar-se i no confiar en la por tant… i analitzar-ne les causes i condicions. Podem començar a observar com la por és irracional. La ment conceptual és una eina poderosa per canviar la forma d’entendre la vida.

Una altra forma de treballar amb la por és evocar l’esperit de l’altruisme (bodichita). […] Hi ha una relació entre el valor/la valentia (la superació de la por) i la bodichita. Sovint pensem en la bodichita com a simplement ser compassiu i generós. Però bodichita és en realitat una manera directa i potent de treballar amb la por. […]

Què és la por abans que ens tanquem al seu voltant i decidim nosaltres mateixos el que és? La meva mestra diu que tota experiència és simplement la vitalitat natural de la ment. Per què mostrar-li, doncs, tanta agressió cap a ella? Quan no ens contraiem ni ens fem enrere ni neguem la nostra pròpia experiència llavors podem obrir-nos a una experiència molt diferent. El meu mestre va descriure una vegada la felicitat com la llibertat de les aversions i els aferraments/identificacions de la ment. Què passa amb la por quan ens hi podem relaxar al seu voltant? Aquest és un enfocament profund: la capacitat de valorar el total de l’experiència com a totalment positiva.

[…]
Perquè… què és la por, realment?

Moltes vegades he escoltat a gent dir que, de totes les emocions negatives, la por és el més predominant per a ells. Jo diria el mateix. L’interessant és que la por mai apareix en els ensenyaments tradicionals com una emoció negativa. No obstant això, a Occident, hem classificat com una emoció.

En els ensenyaments tradicionals hi trobem molt sobre les emocions pertorbadores (passió, agressió i ignorància) o les 5 emocions negatives, però la por no hi és a la llista. Els textos Abhidharma descriuen 52 (de vegades 51) estats mentals, però la por no s’esmenta com un d’ells. Em pregunto, és la por una emoció? Aquesta és una pregunta interessant. Suposo que depèn de com ho vegis. És curiós, no?
[…]
Quan penso en tot això, em sembla que la por és quelcom molt més bàsic que les emocions. Ve de la nostra confusió bàsica. Podem entendre això quan ens asseiem a practicar la meditació: no sabem ben bé què fer amb la nostra experiència. O ens perdem en els nostres pensaments i tractem de reprimir-los. D’alguna manera, amb la por no podem trobar el nostre lloc de descans. Podem sentir-nos sobrepassats per l’experiència: espantats.

Com has dit a la pregunta, de vegades, “… les coses es posen més intenses amb la pràctica.” Això es deu al fet que practicant la meditació tenim el repte de mirar realment dins la nostra ment per a trobar una altra manera de treballar amb la nostra experiència. Això és el motiu pel qual es practica la meditació. Fins que no trobem el nostre lloc de descans, podem arribar a sentir-nos profundament malament.

Així que podem dir que, a causa de la nostra incapacitat per relaxar-nos al voltant de l’experiència, tenim por o ens perdem en la nostra confusió.
fear
Es diu en els ensenyaments que això aquesta sensació de sentir-nos sobrepassats per l’experiència ens fa aferrar-nos amb força. Aquesta experiència d’aferrar-nos amb força és el que malinterpretem com a ego, el jo. Seguim buscant l’estabilitat i la seguretat, i no obstant això el món (el nostre món interior i exterior) no és una situació estàtica.

No és que no hi hagi continuïtat de l’experiència: la no existència del jo o de l’ego no vol dir que no hi hagi experiència de continuïtat enmig del canvi que és la vida. El no ego només assenyala el fet que no hi ha un jo permanent i independent que podem trobar, i que està separat del moviment de la vida. El que experimentem com a “jo” o “ego”, podríem dir, és un desig continu de la felicitat i d’alliberament del sofriment. El problema que tenim és que hi ha tanta confusió al voltant de la nostra experiència i sense saber què fer amb tota ella, que ens contraiem per por. Hi ha el costum (sovint no conscient) que hem d’apreciar i protegir la vida.

Per descomptat, hi ha una gran confusió i falta de coherència en tot el que el jo és i no és, en tot allò que volem i que no volem, en tot allò que som i no som. Estem en constant relació amb el nostre món interior i exterior. Però, com podem realment separar-nos nosaltres mateixos del món en què vivim? En lloc d’apreciar la fluïdesa de la vida i deixar que aquesta ens toqui i ens canviï, ens contraiem i tractem de mantenir-nos en algun tipus d’estabilitat i seguretat, no només conceptualment, sinó amb energia, física i emocional.

Quan contraiem al voltant d’aquest desig de seguretat ens convertim en una fortalesa: un edifici impenetrable protegit i sense finestres. Això és el que se sent de vegades. Quan estem contraguts és com tu ho descrius en la pregunta: Hi ha pànic, que és una sensació molt física. La nostra respiració es torna superficial. Sentim que la vida és una cosa que ens passa, en lloc de sentir-nos part de la grandesa de la vida. Crec que tothom coneix aquesta experiència tant de manera barroera com subtil.

Però, no obstant això, per molt que ens contraiem la vida segueix fluint… no importa que ens aferrem a res. No podem separar-nos de la vida. Fins i tot una fortalesa és part de la vida. I com a fortalesa, encara està en relació amb la vida. Som part de la gran interdependència de la vida, cosa que vol dir que, en realitat, cadascun de nosaltres som molt, molt grans –infinits, de fet.

Així que el propòsit de la pràctica és trobar la nostra vertadera relació amb la vida, en comptes de contreure’ns a l’experiència. Tractar de crear seguretat en un món que és fluid és una bona definició de dolor-samsara. Amb aquesta actitud només creeu esperança i por. L’objectiu és valorar la vida i deixar que aquesta ens toqui i ens canviï: això és una experiència commovedora i bella, alliberadora i animada.

La por ens afecta en l’aspecte més bàsic del dilema humà: “Com podem viure en un món incert”? També és la pregunta que va portar a Buda a l’alliberament. Per això, el camí és tan important per a nosaltres. Sembla que aquest és la teva pregunta també.[…]

“El jo (o l’ego) és un desig continu de felicitat”

En els ensenyaments que es diu que la bodichita és un veritable “refugi” i “protecció” en contra de la por. Sovint pensem en la “protecció” com una fortalesa –una cosa dura que no deixa que res penetri. Però la protecció significa aquí que la ment es troba un lloc de descans… significa una sensació de comoditat i de valor/valentia. Aquesta confiança desenvolupa el coratge a mesura que entenem la nostra relació amb el món a través de la pràctica de la bodichita.

Tenim por de perdre aquest petit jo i el seguim protegint. Tenim por a l’extinció de nosaltres mateixos. Però, què perdem quan ens convertim en suficientment grans per al nostre món a través de la pràctica de la bodichita? Què és allò que en realitat s’extingeix? L’únic que passa és que les parets de la fortalesa cauen per tal que puguem ampliar-nos a nosaltres mateixos en la gran interdependència de la vida.

La majoria de la gent té experiències d’aquesta llibertat. És un respir en la nostra manera de ser –sempre contraguts i mirant de protegir-nos. És bo recordar i reconèixer aquestes experiències. Si les pots veure en tu mateix, començaràs a veure-les amb claredat en altra gent. […] Amb aquest tipus de grandesa, la paraula “por” ni tan sols es planteja. Això no és cap ‘experiència espiritual estranya’. Aquesta és una experiència completament practicable pel simple fet de ser un ésser humà.

Podeu llegir l’article sencer clicant aquí.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s