Uncategorized

El mindfulness no condueix a la felicitat

La part de la nostra ment amb la qual la majoria de la gent s’hi identifica és la part que ens parla silenciosament a nosaltres amb un comentari continu. L’escoltem tot el dia, la podriem anomenar “El Parlador”.

“El Parlador” prefereix el plaer al dolor, la felicitat a la tristesa, guanyar a perdre, la salut sobre la malaltia, i qualsevol dels altres judicis que ens ajuden a navegar per les nostres vides. Tot i que té un paper fonamental i que realment no podem viure sense ell, “El Parlador” es queda encallat en la dualitat que ens fa jutjar sempre que una cosa és millor que una altra. “El Parlador” no ens permet experimentar el món sense judicis.

El principi central de l’atenció plena o del mindfulness consisteix a observar les experiències sense judicis. Els partidaris i practicants de l’atenció plena sovint parlen de la part que es desenvolupa amb el mindfulness com “L’observador”. En aquest cas, “L’observador” viu fora de la dualitat i tot ho veu igualment valuós. El mindfulness és, doncs, una pràctica meravellosa que augmenta la consciència del que realment està succeint perquè “L’observador” no passa per alt o ni accentua els detalls basats en les preferències.

“En els moments difícils és com més a prop ens trobem d’experimentar la felicitat real, ja que ens desafien a trencar amb la nostra afecció a la felicitat”

Malauradament, molts afirmen que l’atenció plena ens porta a la felicitat. Donat que la felicitat i la tristesa són judicis basats en preferències, aquesta afirmació trenca amb el concepte de mirar les nostres experiències sense judicis. El mindfulness practicat de manera correcta no condueix a la felicitat sinó que condueix a una major consciència del que tu estàs experimentant, t’agradi o no t’agradi això.

L’atenció plena, però, no vol dir que no tenim preferències, o que les deixem de tenir o que no fem cap esforç per alleujar el dolor. “L’observador” és perfectament capaç de mirar sense jutjar, mentre que “El Parlador” ens explica els nostres sentiments sobre les coses. No obstant això, la majoria de nosaltres presta atenció a “El Parlador” i d’aquesta manera no pot accedir a “L’observador” tant com ens caldria fer-ho. Les nostres percepcions sobre allò que ens passa no són “completes” perquè no som conscients de tota la imatge que “L’observador” ens aporta.

Aquesta manca d’equilibri és la causa principal del sofriment. Estem tan atrapats en els judicis d'”El Parlador” que no estem satisfets amb la vida tal i com és: ens resistim a algunes experiències que poden ser de gran valor perquè les nostres preferències ens exclouen de percebre la imatge completa. Acabem centrant-nos en canviar les experiències i ens manquen els coneixements que estan disponibles en aquestes mateixes experiències. També perdem el goig que es troba en el nucli de cada moment.

Moltes persones practiquen l’atenció plena o altres formes de meditació amb l’objectiu d’aconseguir un estat de felicitat. Amb l’objectiu d’apagar “El Parlador” per un temps i centrar-se només en el moment present, ja que produeix sensacions molt agradables. Els encanta l’estat de consciència plena, ja que està lliure del dolor […].

Però aquest estat no és la felicitat si el meditador encara es queda encallat en la consciència del contrast i el món de la dualitat. Sentir felicitat implica que també es pot sentir tristesa de vegades. En canvi, la felicitat real està més enllà d’aquesta dualitat, la felicitat real es troba tant en el plaer com en el dolor. La felicitat és igualment disponible en cada moment.

Santa Teresa de Jesús va passar-se la seva vida buscant la felicitat. Ella va sentir un enorme dolor físic durant tota la seva vida i pensava que podria aconseguir l’èxtasi que buscava si podia llevar el dolor prou com per experimentar un estat de felicitat. Finalment, va adonar-se del seu error i va trobar el que estava buscant i va dir: “El dolor segueix aquí. Però ara ja no em molesta gens ja que sento que la meva ànima està servida per ell”.[…]

El mindfulness no condueix a la felicitat. A vegades, condueix a una major experiència dels dolors molt reals que tots tenim: físics, mentals, emocionals i espirituals. On sí que condueix la pràctica del mindfulness, però, és a la felicitat real, més enllà de la dualitat. Però per tal d’assolir-la hem de tenir clares les diferències entre la felicitat i la felicitat real.

Cada moment de la nostra vida és una oportunitat d’experimentar la felicitat real, però sempre intentem evitar aquelles situacions que tenen el major potencial de felicitat real perquè creiem que les experiències difícils que ens toquen viure cal eliminar-les. En els moments difícils és com més a prop ens trobem d’experimentar la felicitat real, ja que ens desafien a trencar amb la nostra afecció a la felicitat.

En realitat no experimentem felicitat real si aquesta ens desapareix quan sentim dolor o pena. Com la felicitat real està més enllà de la dualitat, de les pèrdues i els guanys (feliç – trist , plaer – dolor, salut – malaltia), no podem conèixer realment la felicitat real fins que ho ens trobem amb el nostre dolor. Una vegada que trobem la felicitat en el dolor, la trobem a tot arreu.

Ara que he trobat la felicitat real, la veig en cada moment de la meva vida no importa quina sigui la circumstància o estat d’ànim que hagi viscut. Jo prefereixo anomenar a la felicitat real “equanimitat”, ja que aquesta descriu millor com ho visc jo: tots els estats són igualment feliços i no sento cap necessitat de canviar-ne cap d’ells per tal d’experimentar-los. En l’equanimitat, jo puc veure que la depressió és part de la felicitat, tant com el plaer, la felicitat, i com totes les altres condicions.

L’equanimitat és l’essència del Ioga com es descriu al Bhagavad – Gita: “Sigues ferm en el ioga, devot. Porta a terme el teu deure sense inclinació, roman igual en l’èxit i el fracàs. Aquesta equanimitat de la ment es diu Ioga. Quan vivim amb equanimitat, prenem decisions sobre la base de la saviesa i valorem igual “El Parlador” i “L’observador”. Ja no estem controlats pels gustos i els disgustos d'”El Parlador”, només ens mantenim informats per les seves percepcions. Fem el que és correcte, i no necessàriament allò que satisfà el nostre ego. Això és del què tracta la pràctica de l’atenció plena o mindfulness.

Article escrit per Tom Wootton al Psych Central. Podeu llegir l’article original clicant aquí.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s