Uncategorized

Tot a veure amb ser, res a veure amb fer

La meditació en consciència plena ens apropa a l’estat de l’ésser en què aquest reposa en el ser, en què es dedica a ser com a única opció, on les mil opcions que inclouen fer alguna cosa s’esvaeixen. La pràctica de la meditació aporta una veritat paradoxal: el ser i el fer poden de vegades anar per camins ben diferents.

Ens pot resultar, però, per a la majoria de nosaltres estrany, d’entrada, que el ser i el fer puguin separar-se o no esdevenir-se alhora. Acostumem a pensar que som i fem alhora, en el sentit que som tal persona i que fem tal acció: “Em dic Genís, sóc el forner, el que té dos fills i viu a Vic. I l’acció que faig ara mateix és aquesta”.

Seguint l’exemple, de la mateixa manera ens justifiquem tota la vida. Vides i vides es justifiquen a través d’allò que creuen que són i d’allò que fan mentre són qui creuen que són. Amb el temps i amb anys i anys de vida, o amb grans reptes o greus malalties (en resum, en moltes de les cruïlles vitals que podem arribar a viure) podem arribar a començar a veure la incongruència de tot plegat.

Si jo sóc qui crec que sóc… amb 80 anys i milions de pensaments al cap sobre qui sóc jo, amb centenars d’experiències viscudes, amb una pila de raonaments i d’emocions i sentiments viscuts… és ovbi que has de fer una tria, que no pots arribar-te a creure absolutament tot el què pensis sobre tu mateix. La vida d’aquesta manera pot resultar ser una presó, o ser una versió desvirtuada, limitada, d’ella mateixa. I això en el millor dels casos. Moltes vegades les nostres limitacions mentals ens porten a caure en vertaders inferns en vida. Aquest mateix tipus de manera de ser és el que frena l’evolució de les persones, la seva pròpia prosperitat i la millora de la societat.

Si les idees són les teulades de les persones, els límits de la vida mateixa, llavors els nostre món es redueix. Si jo, que –per exemplificar– he comès un error en perdre una amistat, o he errat en la manera d’educar un fill o en el tracte amb la meva parella, si sóc una persona estúpida o algú detestable, o sóc aquella persona que sempre actua de manera inadequada, o aquella a qui no se li pot criticar res perquè excel·leix en tot, efectivament el que aconseguim és frenar l’evolució de l’oportunitat.

El món no el vivim per a classificar-lo. No ens podem classificar nosaltres mateixos, ni podem classificar els altres, i tot i això ens capfiquem cada dia en fer-ho. El món el vivim per a quelcom més simple, per a entendre les oportunitats que se’ns brinden a cada moment. En efecte, les classificacions, les adjectivacions, les vivències, els records, són grans aliats que ens donen pistes per a viure millor el futur i per a poder evitar situacions no desitjades, entre d’altres objectius. És un símptoma d’intel·ligència, és bàsicament informació que ens pot resultar molt útil, i aquestes són el resultat de la gran evolució que viu la nostra espècie, la humana.

Però aquesta informació no pot en cap cas substituir la realitat, no podem reduïr la immensitat de la realitat a les nostres trames i històries mentals. Bé: de fet sí que ho fem. I ho fem tots, això. Però l’únic que aconseguim fent això és quelcom que tothom també fa: patir.

La total equiparació d’allò que nosaltres considerem com “la realitat” amb els nostres pensaments és l’inici del patiment, és la llavor que farà germinar tot un ventall de sofriment, la major part del qual podria bé evitar-se. La pràctica de la meditació en mindfulness o consciència plena implica una acceptació total dels nostres pensaments, una benvinguda càlida a qualsevol de les creacions mentals que tinguem: una invitació a viure amb total obertura cadascuna de les nostres creacions mentals.

Un cop s’assoleix l’acceptació total d’allò que genera la nostra ment cal deixar-ho anar, una acció en la qual la compassió hi juga un paper fonamental. Cal observar aquella “realitat” que tenim gravada al pensament amb una estima i compassió inqüestionables, com qui consola un nadó que plora per cap motiu evident. El resultat és l’evaporació (quasi màgia!) de les accions que tenim en ment: “hauria de fer això”, “tant de bo hagués fet allò altre”, “com no faci això la meva mare em trucarà”, “cal que la meva germana em faci aquell favor el més aviat possible”… i un llarg etcètera.

Aquestes accions, en evaporar-se, fan marxar per si soles el “jo” que ens hem assignat, la pròpia concepció que tenim i que sempre hem tingut (i que constantment arrosseguem) sobre nosaltres mateixos: si no hi ha acció, marxa l’agent actiu, el qui executa l’acció. I llavors s’obre pas al ser com a única opció, a l’ésser pur, a allò què tantes i tantes vegades s’ha esmentat al llarg de la història de la humanitat amb milers de noms diferents i que jo escullo d’anomenar, aquí, la consciència pròpia.

La consciència és sempre allò que som i està sempre present. Quan pensem que som qui som, hi està present. Quan neguem que som allò que som, hi està present. Quan sentim por, hi està present. També quan sentim pena i plorem, o quan ens envaeix la ràbia o veiem tranquil·lament la tele. La consciència pot semblar-nos que desapareix perquè, de fet, la ment pot arribar a mostrar molt la seva força a través de pensaments recurrents o d’emocions intenses.

La “feina” de la meditació rau en “trobar” aquesta consciència en cada moment de les nostres vides, en cada pensament, percepció, emoció… en cada manifestació mental que tinguem. Cadascuna d’aquestes és una oportunitat per a la consciència. Quan som més capaços de ser i més capaços de dominar el fer, més se’ns manifesta la nostra consciència.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s