Uncategorized

Mindfulness no significa res: oblida la paraula i troba un hàbit

Em trobo al bell mig d’un partit dels Mets quan el meu amic Ken em pregunta: “Què és mindfulness?” No és una pregunta estranya per a mi. La trobo quan escric, en la meva pràctica mèdica, a les classes que dirigeixo i també a la meva vida quotidiana. Així que hom podria pensar que tinc una resposta concisa a la pregunta, però no és així. L’atenció plena o mindfulness s’ha convertit cada cop en quelcom més i més difícil de definir per a mi a mesura que més en sé sobre la temàtica.

Sovint dic que si el mindfulness sembla estrany o inaccessible és que he fet un mal treball explicant-lo. Generalment, començo amb la definició del Dr. Jon Kabat-Zinn, qui va crear el programa d’atenció plena en la dècada de 1970 (mindfulness based stress reduction). Ell sentencia que el mindfulness és estar “prestant atenció a propòsit, en el moment present i sense jutjar per tal de desplegar l’experiència moment a moment.”

Aquesta frase és exacta però no passa el meu “examen del Bronx”. Segur que si li demano a qualsevol persona mitjana del carrer què significa aquesta resposta, estaria en risc de trobar-me amb un encongiment d’espatlles desdenyós. L’atenció plena o mindfulness és una paraula que tracta de traduir una experiència amb una mica de sentit comú i de manera més o menys accessible però aquesta no és fàcil d’encapsular.

[…]

Sovint ens trobem amb la confusió quant a la relació entre els diversos conceptes com “atenció plena” (mindfulness), “meditació en l’atenció plena” (mindfulness meditation) i “reducció de l’estrès basat en l’atenció plena” (mindfulness based stress reduction, MBSR). Són tots el mateix o diferents? És que tots depenen els uns dels altres? Si prenc una classe de mindfulness hauré de seure en silenci durant hores i hores i pretendre ser feliç?

Primer de tot: què és la meditacióen mindfulness? La meditació en l’atenció plena és un tipus particular de meditació que trenca un hàbit. Tots vivim la major part de la vida distrets i sense prestar atenció a tot el que realment està passant. Existim en pilot automàtic, generalment basant-nos en els comportaments habituals i sovint reactius. A través de la meditació, doncs, busquem desenvolupar la capacitat de concentrar-nos totalment en la vida real, tal i com és, per a bé o per mal, sense cap tipus d’escapisme de la realitat o de lluita per a aconseguir una ment completament calmada. No només es pot meditar si es té una ment ocupada sinó que és d’esperar que així sigui perquè és el més normal.

[…]

Mindfulness a seques, doncs, (o atenció plena) es refereix a tot el paquet: al conjunt particular d’habilitats cognitives que desenvolupem i que ens ajuden a manejar les nostres vides. L’atenció plena no requereix de la meditació sinó que es constitueix a través de la meditació: s’hi arriba a través de la pràctica de la meditació. El mindfulness no requereix d’un programa en especial, es pot practicar l’atenció plena en qualsevol moment durant el dia, simplement centrant tota la nostra atenció en allò que estiguem fent amb una actitud particular d’obertura i acceptació (signifiqui el que signifiqui).

[…]

Sobre l’estrès, aquest es produeix quan la vida real no s’ajusta a la nostra idea del que hauria de ser la vida. Aquesta definició inclou el que podria significar una cosa tan enorme com “pensava que estaria feliçment casada per sempre però ara m’estic divorciant” o quelcom tan simple com “tenia en ment menjar-me una hamburguesa amb formatge però se’ls ha acabat el formatge”. Si recentment hem tornat de les vacances i ens sentim especialment magnànims, podem acceptar la nostra decepció i seguir endavant. Però després d’una nit de son horrible i d’una baralla amb el nostre cap l’experiència de l’hamburguesa sense formatge provoca un autèntic col·lapse. Una gran part del temps –si no tot el temps– la perspectiva que hi apliquem als nostres assumptes importa.

Quan parlem de parar tota l’atenció a la nostra experiència immediata volem dir fixar no només a les forces externes (sense formatge) sinó tota la nostra xerrada interna sobre aquesta situació (“aquest tipus de coses sempre em passen a mi”, “què idiota que no té formatge en un restaurant d’hamburgueses”, “la meva vida és una merda”, “per què no puc ser més conscient i acceptar la situació en lloc d’enutjar-me de nou?”, etc.) No podem esperar ser feliços en qualsevol situació però sí que podem augmentar-nos el sofriment quan responem als nostres focs mentals amb auto-recriminació (“no hauria d’enfadar-me per un producte que els hi falta”), amb rumiació (si hagugés escollit ser vegetarià aquestes coses no em passarien”) amb pronosticacions (“res no canviarà”) o amb qualsevol altre acció.

L’atenció plena pot ser una versió dinàmica de la pregària de la serenitat tradicional però sense la referència a Déu. Mantenir-nos oberts i curiosos significa reconèixer la realitat del moment, ens sentim com ens sentim, i sense lluitar excessivament. L’equanimitat –una sensació de pau i tranquil·litat– sovint segueix d’aquesta experiència.

[…]

Llavors, què és l’atenció plena? L’atenció plena és la capacitat de viure la vida més plenament conscient de tot allò que està passant tant al nostre voltant com en les nostres ments. A través d’aquesta consciència ens tornem més familiaritzats amb els nostres hàbits mentals en curs. Aquesta consciència augmenta la nostra capacitat d’escollir i triar (sense esperar l’èxit total) quins hàbits escollim i de quins ens en lliurem en qualsevol moment.

També construïm un tret general de la capacitat de resposta sobre la reactivitat. Creem una mica més d’espai entre la nostra experiència (sense formatge) i qualsevol cosa que escollim fer a continuació. O potser per una vegada ens permetem no fer ni dir res en absolut, deixant caure tota la rumiació, la planificació o la compulsió d’arreglar-ho tot (“estic decebut per no tenir formatge, no tinc temps per anar a una altra banda, què més puc demanar-me avui?”)

Posar la nostra existència sota el microscopi no és la meta, més aviat el que aconseguim és un enfocament més suau amb una important mesura d’acceptació. Reconeixem les nostres pròpies tendències cognitives i sense auto-abús. Cultivem un sentit de compassió per nosaltres mateixos i els altres, el reconeixement d’una vegada, ens aturem i assistim podem notar que tots estem tractant de trobar una mica de pau i felicitat en la vida.

Mark Bertin
http://www.huffingtonpost.com/mark-bertin-md/meaning-of-mindfulness_b_3491172.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s