Uncategorized

Entrevista a Byron Katie

L’entrada d’avui la dedico als primers 21 minuts d’un vídeo on s’entrevista Byron Katie. Katie és la creadora de The Work, una pràctica meditativa diferent proposada per la mateixa Katie per a superar situacions d’estrès, ansietat, traumàtiques o depressives.

– Byron Katie és la creadora de The Work, un estament que ajuda la gent a deixar enrere el patiment. Des de fa més de 20 anys treballa amb aquest objectiu. Byron Katie, hi ha molta gent patint depressió… m’agradaria anar enrere fins el 1986 quan vas superar la teva. Com va ser?
Jo estava adormida a terra… la meva vida era plena de culpabilitat i vergonya, i duia un gran pes ales espatlles. Aquell matí adormida a terra, inconscient, vaig veure que quan em creia els meus pensaments, patia. I em vaig adonar que allò és comú a totes les persones, a tots ens passa igual. Aquesta és la vàlua del que em va passar quan vaig despertar.

Així que vaig despertar: no sabia què era què, no em vaig identificar amb res i vaig adonar-me que quan els pensaments entraven dins el meu cap, el món sencer es creava. I així vaig entendre la “broma”, com a mínim així ho semblava. Em vaig despertar en un estat de joia i benedicció. Vaig estar extremadament deprimida durant molts anys o sigui que això per a mi va ser molt nou… Vaig veure que el funcionament era tan simple i alhora que això és cert per a cada ésser humà, ja que tots tenim el mateix pensament… I encara continuem creient-nos els nostres pensaments, encara continuem aferrats a ells!

Si tan sols ens qüestionéssim els pensaments, si féssim The Work amb aquests pensaments no qüestionats, tindríem un món molt diferent, més amable, millor. Des de la meva posició, he vist que l’univers és amable. El que no era amable era allò que jo pensava de l’univers –en altres paraules, el meu món– un món que necessitava d’una gran feina, necessitava treball. Perquè allò que jo pensava em deprimia fins la mort. Fins a una lenta i dolorosa mort.

“Si ens qüestionéssim els pensaments tindríem un món molt diferent, més amable, millor”

– Això significa que creem la realitat? Som nosaltres els creadors d’aquests pensaments dolents?
Saps què? No ho fem a propòsit. Ningú no faria mai mal ningú si no es cregués els seus pensaments. Si estiguessin desperts no farien mal a cap persona. No els creem a propòsit. Després d’aquesta entrevista me n’haig d’anar cap a l’oficina d’Aaron, ok? Aquest és el somni! Qualsevol cosa del futur és un somni, el futur és el món del somni. I un cop estem imaginant que estem entrant a l’oficina de l’Aaron, no ho estem fent a voluntat. Quan imaginem passat i futur no estem presents. I un cop despertem, podem donar-nos compte que la realitat és ara i aquí, i que no hi ha res que puguem gestionar en aquest moment. I això és cert per tothom. Quan imaginem el passat i el futur no estem presents, i des del moment present és des de l’únic lloc on l’acció pot passar! Si pensem el passat i futur constantment, i els jutgem, llavors és molt difícil viure present.

– Què me’n dius dels sentiments i les emocions? De vegades no penso res, simplement sento coses, no he tingut cap pensament i ja em sento d’una determinada manera…

Jo em vaig adonar que havia de pensar abans de crear qualsevol món. Però també em vaig adonar que jo no pensava: jo estava sent pensada. Els pensaments passen. Nosaltres acostumem a dir “Jo estava pensant…” però en realitat els pensaments et pensen a tu perquè no podem donar crèdit d’aquells pensaments que ens passen. Si jo dic, “hauria d’estar a l’oficina d’Aaron ara mateix”, me n’he anat, encara que el meu cos continuï aquí, o sigui que m’he dividit! He creat la meva pròpia realitat.

Si després d’aquesta entrevista me’n vaig a l’oficina d’Aaron me n’adono que he creat la meva realitat però no me la puc apropiar perquè jo no creo els pensaments, ells em creen a mi. No sé ni tant sols si deixaré aquesta sala, no sé ni si arribaré a l’oficina! No tinc cap manera de saber-ho… podrien passar moltes coses! O sigui: per què preocupar-se? Haig de viure la vida sense saber-ho i deixant que l’univers es mostri amable. És la naturalesa de l’univers, la seva naturalesa és amistosa. Això és el que convido tothom a fer: detectar els pensaments estressants i qüestionar-los.

– Val, l’univers és amable. Però d’on vénen aquests pensaments dolents que tenim? D’on surten?
Realment me n’he adonat que no n’hi ha, de pensaments dolents. Els pensaments dolents en realitat són bons. Un nou exemple, jo vaig a l’oficina d’Aaron i ell no hi és. Llavors penso “Oh, no hi és” i a aquest pensament li segueix totes les emocions negatives. Però també el mateix pensament podria anar acompanyat d’emocions positives: “oh, no hi és”, amb excitació positiva. Aquesta és la diferència, el pensament és el mateix, però en el segon cas les emocions que es viuen després de qüestionar-me els pensaments són positives. Per què? Perquè tot té un sentit, té sentit que l’Aaron no hi sigui a l’oficina! Hi ha alguna cosa millor per a ell que no pas estar a l’oficina, hi ha alguna cosa millor per a mi que no pas estar amb ell a l’oficina.

Un altre exemple: abans de fer The Work el teu marit et diu que et deixa. La teva reacció “Oh, és impossible, per què em deixa, em quedo sola” (emocions negatives). Després de fer The Work: “Oh és increïble, el meu marit em deixa! Perfecte, puc ajudar-te en alguna cosa? Què hi podria haver de millor que viure sense mi? I si se’n va amb alguna altra dona, vull conèixer-la! M’encantaria!” Amb el qüestionament dels pensaments, el meu marit no cal que visqui amb mi per tal que jo l’estimi. Al final d’això, jo l’estimo, jo estimo la vida.

– És possible per a nosaltres viure aquest estat de gràcia? Perquè tu ho tens però jo per exemple no puc parar de tenir pensaments.

És un procés de qüestionament, jo l’he fet, no es diu The Work (El Treball) perquè sí, és un procés. El procés és fer 4 qüestions i trobar els oposats. Un cop ho fas, les qüestions queden implantades fins que es converteix en un procés natural. De fet el món exterior atura la seva capacitat de competir amb això, és tan increïble estar així! Perquè te n’adones a través del qüestionament que allò que penses dins del cap es projecta fora, no és el món el que ha de canviar, el que ha de canviar és el teu cap! Tots tenim el poder de canviar el món, perquè si canviem la ment el món canvia.

– Per tant, només hem de canviar els nostres pensaments dolents, oi?
No, de vegades alguns dels pensaments positius que tenim pensem que són positius però ens causen molt d’estrès. En el qüestionament dels pensaments, a The Work, tot això surt i es pot veure. Per exemple, abans de practicar The Work penso “Ell m’estima”. I crec que aquest es un pensament bo. Però ¿com reacciono quan tinc aquest pensament? Em veig obligada a mantenir una identitat! Haig de fer el que vol que faci, i dir el que vol que jo digui… i per descomptat no hi ha manera de saber-ho. I haig de mantenir la identitat que ell estima de mi. O sigui que amb el pensament “ell m’estima” resulta que jo em perdo a mi mateixa. Qui seria sense aquest pensament d'”ell m’estima”? Seria una persona que gaudeix de la seva companyia, seria una persona autèntica, natural… i algú que no manté un rol.

“Si jo dic, “hauria d’estar a l’oficina d’Aaron ara mateix” me n’he anat encara que el meu cos continuï aquí. M’he dividit!”

– Llavors com podem fer-nos-ho per mantenir tot això en el nostre dia a dia?
Quan un pensament estressant et ve al cap o quan en sents frustrat recomano fer The Work, o fins i tot per situacions antigues de fa molt temps, pots meditar sobre aquelles situacions. The Work realment és meditació, meditem sobre aquelles situacions, perquè el patiment de situacions antigues s’arrossega fins a la vida adulta.

– Es podria dir que vivim en un somni? És tot això un somni?
Sí. (Riu). Et puc dir que ho és per mi ara que parlo amb tu, i tu ets el meu somni. I també ho sóc jo per tu si tu et creus que estas parlant amb mi. T’estic somiant. I adoro aquest somni i estic desperta en aquest somni.

– També dius que tots som un…
Sí, tu ets en mi i part de mi, i jo sóc en tu i part de tu.

– He estat parlant sobre això amb gent i la reacció normal és: “Tinc por de ser un amb tothom, perquè tinc por de perdre’m a mi mateix!”
Bé no és tan terrible com això! De fet, certament a mi no m’importa perdre’m a mi mateixa en els altres… (riu) La vida és un somni i entenent això la vida és meravellosa i res dolent no et pot passar justament perquè et trobes en un somni. Si estas adormida enmig d’un malson realment voldries que algú et desperti això és The Work, et permet estar desperta als malsons, o sigui que ets lliure dels malsons.

– De vegades he tingut somnis en què he patit físicament, m’ha fet mal físicament, he sentit el dolor. I li vaig comentar a la meva mare si el dolor físic en la vida era també un somni com ho era al meu malson…
El teu somni va ser molt potent. I no era real! Un exemple perfecte sobre la vida real, ens creiem que el somni és real, ens creiem totes les imatges del cap i les projectem…

– Inclús el dolor físic?
Inclús el dolor físic és una projecció mental. Si veus persones que es qüestionen els pensaments amb The Work veus com descobreixen moltes coses quan comencen a descobrir que fins i tot el dolor és una projecció mental.

– És possible, doncs, no sentir dolor en la vida?
Tot el dolor o és imaginat o recordat. O sigui: o és passat o és futur. Realment a través del qüestionament no pots trobar el dolor ni tan sols en el patiment.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s