Uncategorized

Percepció conscient, percepció inconscient

En l’observació de pensaments, la meditació (de qualsevol tipus) demana de manera preeminent que hi hagi una desvinculació voluntària del meditador sobre allò que observa. De tal manera que seure al coixí i meditar per una estona pot ser del tot alliberador.

Avui he viscut dues realitats que per a mi han estat diametralment oposades però, alhora, profundament iguals. M’explico. Per començar el dia he esmorzat, he fet quatre encàrrecs i després m’he dedicat a meditar –sense presses, sense obligacions, sense rellotge– una bona estona abans de dinar.

Per la tarda he anat a treballar i després al metge. Jo no sóc massa bona pacient, ho haig de reconèixer, i anar a la consulta sempre m’ha costat. També avui ha estat costós, ja que m’ha resultat un pèl “obligatori” anar-hi, i ho he fet perquè la família m’hi ha insistit. La qüestió és que m’he trobat allà a la sala d’espera sense fer res, esperant durant vint minuts per ser cridada per la doctora i he desesperat.

La qüestió ha estat divertida: jo, durant anys dedicada a actualitzar aquest blog, a donar consells, a “”assessorar”” sobre meditació, a instruir i motivar la gent perquè mediti, de cop i volta, en vint minuts de res, tot el control aparentment guanyat amb la pràctica s’havia esfumat. Neguit, nervis, males sensacións… què passa?

La resposta, en arribar a casa, ha estat ben senzilla: no ha passat res. En tot cas he fet que passi alguna cosa durant el temps que he estat a la sala d’espera perquè he generat realitats determinades. La pràctica ha de permetre el meditador d’obrir-se cada cop més a l’experiència vital, sigui quina sigui, estiguis celebrant que t’ha tocat la loteria o estiguis vivint els teus darrers dies de vida.

Un dels objectius de l’augment de consciència de les persones és arribar a aconseguir que tant una experiència “bona” com una de “dolenta” tinguin sempre un mateix denominador comú present: la consciència. Accedir a la consciència des dels nervis, des de l’alegria, des de la calma o l’odi és el repte que planteja la pràctica, una pràctica que no descansa mai i que és necessària a nivell formal (meditar al coixí) com informal (meditar mentre fas altres tasques).

La gran pregunta és: com accedir a la consciència fins i tot en moments en que perdem els nervis, en que reaccionem de manera exagerada o quan no podem controlar les emocions? Desvinculant-nos de nosaltres mateixos i de l’experiència que creem. Tal com diu Marianne Williamson, “allò que més ens decepciona no és equivocar-nos, sinó tornar-nos a equivocar”. Qui no ha viscut escenes (o coneix algú que les hagi viscut) en que torna a caure amb la mateixa pedra una i altra vegada?

La gent que més a prop tenim sol ser molt hàbil en trobar-nos aquests punts dèbils: “Aquest sempre s’enfada quan li treuen aquest tema”, “L’altra no suporta que li piquin a la taula”, “No li preguntis això perquè t’engegarà”… I el ben cert és que seguir aquests comportaments i pautes, i autoprotegir-nos a nosaltres mateixos d’allò que més odiem o temem, o defensar-nos permanentment –i fer que la resta del món balli la nostra dansa– és una feinada de por. Una feinada que, amb els anys, creix.

No només això: aquesta feina perpetua els nostres vicis i defectes i els exagera, ens converteix en caricatures de nosaltres mateixos i ens enterra en un sot cada cop més fons i del qual ens costarà cada dia més de sortir-ne. Les muralles o defenses contra allò que no volem és el que en meditació anomenem aversions i, per molt que en sentiu parlar de manera negativa, les aversioins són perfectes aliades per la pràctica meditativa. Les aversions ens destapen l’ego perquè són “marcadores” de l’ego –podriem dir que són com aquells senyals lluminosos en forma de fletxa que trobem a les carreteres– i per tant ens indiquen quin ha de ser el nostre objecte de meditació. El problema és que si les creiem, si els hi fem cas, fan créixer l’ego.

Quan una cosa no et provoca res (quan per a tu és neutral), no et resulta dificultós donar-li la benvinguda, i les vegades que calgui! Quan quelcom t’agrada, tampoc. Ambdós casos permeten una certa obertura en tu mateix, una obertura que permet que la consciència brilli i que sigui present en els teus pensaments, emocions i actes. Per la contra, quan un fet o cosa et provoca confrontació o aversió sorgeix un fenomen molt ràpid i curiós dins del teu cap que em disposo a descriure.

Prèviament a la resposta nostra (de por, agressió, neguit, pensaments negatius, somatitzacions… etc.) s’ha de dur a terme un reconeixement de l’objecte o escena com a quelcom negatiu. És a dir, si odies alguna cosa és perquè la valores com a negativa. Previament a aquesta valoració s’hi troba la percepció (detectes que aquella cosa “és real” o existeix). I prèviament a la percepció s’hi troba la consciència de percebre. En un moment de resposta agressiva, violenta o de fugida hem de “desfer”, doncs, aquest “camí” de 3 parades:


RESPOSTA
^
|
|
RECONEIXEMENT VALORATIU
^
|
|
PERCEPCIÓ
^
|
|
CONSCIÈNCIA DE PERCEBRE

 

La meditació insisteix en el punt de la nostra percepció de les coses, persones o fets, per tal que només haguem de fer un pas enrere i puguem passar fàcilment d’una percepció “errònia” o percepció no conscient (la percepció habitual entre el 99% de persones vives) a una percepció conscient que ens permeti accedir a la consciència sempre que ho vulguem. Això és el que permet que les persones que mediten tinguin, doncs, un control potent d’allò que pensen i allò que no pensen.

De la mateixa manera, això també explica per què els qui meditem ens agrada tant parlar de la física quàntica. El pas d’una percepció no conscient a una de conscient és la cruïlla on s’hi troben la física quàntica amb les diferents religions que existeixen al planeta i amb les filosofies/pràctiques/corrents de pensament destinades a fer aflorar la consciència de les persones/societats/col·lectius.

Una percepció conscient respon a les normes de la física quàntica en el sentit que considera que els objectes que percebem amb els sentits (cossos, formes, textures…) no són reals sinó que són ones energètiques a diferents nivells i amb una energia molt rebaixada per tal que sigui perceptible per als sentits dels éssers vius. Per la seva banda, també les religions apel·len a aquesta manera conscient de viure (cadascuna amb les seves especificacions) amb figures metafòriques pròpies (esperit sant, atman, natura de buda, etc.) i anomenant de diferents maneres, fins i tot, el camí cap al domini de l’ego i l’autoconeixement (la jihad de l’Islam, el camí de la creu del cristianisme o el camí del mig del budisme).

Una percepció conscient és una percepció necessàriament diferent a la que, com a societat, com a col·lectiu i com a humanitat compartim a dia d’avui. Una percepció conscient passa per destacar sempre i a cada moment de les nostres vides la consciència originadora de la nostra percepció –que al seu torn genera reconeixements valoratius i que al seu torn aquests generen respostes en nosaltres– més que qualsevol altre fenomen que estiguem experimentant. Fer una vida conscient, per aquest motiu, significa tornar a l’origen, perquè implica anar al moment zero de la creació de l’experiència i no deixar-nos enganyar per tot aquest entramat de pensaments i deduccions falses que s’empesca el nostre cap. Exigeix, no considerar-los, doncs, com a reals i passar la consciència al primer terme de la nostra experiència.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s