Uncategorized

La queixa és una teranyina

La mentira es obsesión,
y es falsa la verdad
“.
L. E. Aute

La queixa es troba instal·lada en la nostra societat. És una més entre tots nosaltres, entre els serveis de què disposem, dins de les famílies i a les feines, entre amics i en qualsevol estrat social. És transversal, multicultural i no és necessari contactar amb cap expert-molt-expert per a detectar-la. La cançó deia Love is in the air, però actualment el que ens trobem a l’aire és sobretot la queixa, i del bracet del paper de víctima tan i tan estès actualment sobretot a les societats occidentals.

Una amiga americana que tinc diu que aquest fenomen és el llenguatge universal que tots parlem, al que li agrada anomenar complainese. La queixa és, però, una teranyina, és desgraciadament un verí dolç que ens bevem sense adonar-nos de les seves conseqüències a curt ni a mig ni tampoc a llarg termini. Vivim enganyats en la personalitat de víctima, i enredats en la queixa.

La queixa és com les brides, sabeu? Aquells plàstics que serveixen per lligar els objectes. Només van cap a una direcció, la d’ofegar i apretar cada cop més l’objecte. La seva funció és escanyar, i no es fa mai enrere –és impossible deslligar una brida, l’única opció que tens és tallar-la. Així és la queixa.Brida.

En l’observació meditativa de la queixa s’hi observen molts fenomens. D’entrada, practicant la meditació podeu observar tota la trama que s’esdevé d’identificar-vos amb un personatge concret: es dóna per descomptat que tu ets una persona determinada amb un passat teòricament dolent i que desencadena un paper de víctima. Aquesta víctima –tu–, llavors, té tot el dret a queixar-se, perquè és el personatge ferit, el qui ha rebut l’estocada.

Quin sentit tindria no queixar-se? Al cap i a la fi tens tots els motius –i més que en tindràs, perquè els motius són infinits– per a fer-ho. Has estat maltractat/da, ferit/da, és insuportable el dolor que sents, o ningú no pot imaginar-se com és estar malalt com tu ho estàs. Què faries, però, si sabéssis que aquesta mateixa acció de queixar-te és la brida? Recorda: cada cop que et queixes estrenys una mica més la teva soga al coll. I acabaràs penjat sense poder respirar. Això –si m’ho deixeu permetre– us ho puc assegurar.

Què farieu si cada cop que us queixeu algú a qui estimeu resultés físicament ferit? És només un exemple sàdic. Podeu pensar en altres de pitjors. Perquè efectivament el personatge de víctima que ens acompanya –ja sigui sobre alguna cosa dolenta recent o alguna que ens acompanya de fa temps– és un autèntic luxe que no ens podem permetre. La meditació us durà pel bon camí fins que entengueu que NO SOU CAP PERSONATGE. Mai no ho heu estat, i aquest comportament és quelcom après. Ho heu vist com ho feien els vostres pares, avis, professors, tiets, marits i fills. I ho heu après perquè tothom ho ha après. Això no indica que sigui aquesta la veritat. Només indica que tothom ho ha de desaprendre, encara.

L’autèntic dolor rau en la creació del personatge i la nostra identificació amb ell. És igual que el personatge sigui una víctima o sigui un heroi o sigui un pagès del Bages. Per això el Buda deia que confonem el dolor amb el plaer: identificar-nos amb algun personatge és dolor. Les persones no som personatges, la nostra identitat no està mai relacionada amb el nostre passat. Qualsevol forma de vida és per naturalesa lliure, i aquesta llibertat és la que trobem en deslliurar-nos de la teranyina dels nostres personatges.

La societat, però, ens duu pel camí contrari. Estipula a cada moment qui ets i els motius pels quals ets qui ets. Mare, solter, d’esquerres, polític, mestressa de casa, separada per cinquena vegada… I aquest dolor no és un malestar que només t’afecti a tu. Totes les trames mentals que ens creiem les exportem als altres, les compartim i les recreem, les modifiquem i desvirtuem en un exercici de creació a gran escala, i augmentem així la inconsciència a nivell global.

De tal manera que no tenim perspectiva. La culpabilitat, el victimisme i les trames mentals ho ocupen tot, sobretot el nostre espai mental. La feina que tenim, doncs, quan meditem és triple: ens deslliurem de les nostres trames però també les dels altres que coneixem i les de generacions i generacions senceres que ens han precedit durant mil·lenis.

El paper de víctima fa de tempesta en la nostra consciència: ens la tapa com els núvols se sobreposen al sol, i no ens deixa veure com som realment. El fet de queixar-nos ens fa reforçar aquesta “tempesta” i ens allunya cada cop més del nostre contacte amb la consciència perquè és una mentida. El camí de la queixa és més llenya al foc i el malestar que desperta és el missatge que té la teva consciència de dir-te que alguna cosa estàs fent malament.

Estàs sentint-te víctima d’algú o alguna cosa i això et fa sentir malament? Soluciona-ho: abandona l’escena. No ets ningú en aquesta escena, ets senzillament el creador d’aquesta escena. Medita sobre això i nega tots els papers de l’auca, no has vingut a assolir res ni demostrar res a ningú, ni has vingut a arrossegar cap passat ni a ser acceptada o estimada, no has vingut a tenir obligacions ni a hipotecar-te, casar-te o ser fidel a res ni ningú que no siguis tu. Has vingut a crear. Prova de crear realitats més amables que històries on tu siguis la víctima principal.

El paper de víctima perpetua l’escena que tenim al cap, que recordem del passat, i la fa cada cop més real. Amb el temps, la realitat que ens creiem es fa més real. L’única sortida que ens dóna la vida és la compassió, l’observació distant, la desidentificació i la reconnexió nostra amb la consciència. La compassió no és una opció en el sentit estricte. És cert que podem triar no escollir-la però ¿sabem on anem a parar si tirem per aquí? Permeteu-me respondre que no en tenim ni idea. NO és una opció, és LA oportunitat. Sempre estarà amb tu fins que t’adonis del panorama real que estàs vivint i comencis a aprofitar-la.

El paper de víctima no només es reforça sense la meditació sinó que crea precedent i reforça patrons de la por: si no hi apliquem compassió i ens treballem el nostre passat acabem esclavitzats en trames que detestem. L’única via que ens ofereix la vida sempre és la desconnexió amb aquestes realitats creades per a deixar-les anar i començar de zero una altra vegada.

Cada moment de les nostres vides és una oportunitat d’aquest tipus, per això no importa quan comencis a meditar, no importa l’edat ni la condició, sempre que puguis palpar dins teu la voluntat de continuar amb la pràctica.

Sempre que no us en sortiu amb la meditació us recomano practicar The Work, de Byron Katie, per tal d’assolir cada cop nivells més amplis de llibertat sobre les realitats limitants imposades per nosaltres mateixos.

Amb The Work us podeu fer 4 preguntes sobre una realitat de la qual n’estigueu completament convençuts:

1.- És cert això?
2.- Estic realment segur/a que és cert aquest pensament?
3.- Com us sentiu, com reaccioneu quan us creieu aquest pensament?
4.- Qui serieu sense aquest pensament?

Anuncis

One thought on “La queixa és una teranyina

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s