Uncategorized

La meditació és molt més que una medicina

Vaig arribar a la pràctica de la relaxació a través de la respiració per desesperació. Era el 2008. Un llibre del Dr. David Wise que vaig llegir em suggeria que el dolor abdominal constant i els problemes urinaris que havia estat patint eren causats per una tensió crònica dels múculs del terra de la pelvis. Havia d’aprendre la relaxació profunda. El llibre va donar-me instruccions per aconseguir això però em va advertir que era difícil fer-ho sol. En aquell moment no vaig connectar amb la pràctica de l’atenció plena (mindfulness) o la meditació perquè era molt escèptic. D’altra banda, els meus problemes els arrossegava durant anys i la medicina oficial no havia aconseguit res. Qualsevol cosa que fes valia la pena.

Vaig decidir, doncs, que si ho intentava havia de ser de debò. El llibre posava èmfasi en la necessitat d’utilitzar el prime time, quan jo estava més despert, per tal de ser persistent, no sucumbir a la decepció, no sobre-reaccionar davant l’èxit, etc. En la seva major part, vaig seguir les instruccions del llibre al peu de la lletra. A la segona sessió vaig notar el primer tènue, fugaç alleugeriment del dolor, però va ser quasi imperceptible. Això em va mantenir en marxa. Aviat vaig començar a trobar aquesta pràctica fascinant en si mateixa. Un nou món de l’experiència mental i física s’acabava d’obrir. Al final, passats més de 18 mesos i molts contratemps, els dolors es van retirar a un murmuri de fons ocasional.

La meditació tendirà a canviar la teva percepció del que eren els teus objectius”


És difícil? Immensament. Romandre a la vegada immòbil, despert i sense paraules és una experiència que va en contra de tots els nostres hàbits, i per als quals no hi ha un model en la nostra cultura, no podem visualitzar-lo, no tenim cap narrativa a seguir. I en silenci, sobretot al principi, poden ocórrer tot tipus de dolors inesperats i experiències mentals estranyes. Algunes de les meves primeres sessions van ser tumultuoses, insuportables. Altres mortalment avorrides. No obstant això, jo sempre vaig sentir que tant una experiència com l’altra eren catàrtiques. Sortia de les sessions en millor forma.

És perillós? Després d’uns sis mesos de pràctica un amic em van convèncer que el que estava fent era la meditació, i que si jo volia aprendre a fer-ho correctament, hauria d’intentar anar a un retir de meditació. Després de vacil·lar un any em vaig apuntar a cinc dies de Vipassana, una tradició budista. Allà vius en silenci, menges en silenci i medites fins a 10 hores al dia de la manera més disciplinada.

En aquest punt ja m’imagino a molts trobant-hi problemes, sobretot amb els cursos d’11 dies que vaig fer. Però llavors sempre s’ha sabut que la meditació intensa pot tenir efectes adversos en la gent que els fa en un estat fràgil. No obstant això, el personal d’aquests recessos té experiència en aquests assumptes. La instrucció és simple, pràctica. La gent està advertida que cal discutir i parlar qualsevol problema de salut mental, drames conjugals o crisis personals abans de començar. També se’ls aconsella que tota mena de pensaments pertorbadors i dolors poden emergir. I en el meu cas ho van fer. Vaig passar per unes quantes tardes difícils fora mida. No obstant això, sempre vaig sentir que va valer la pena, que el que estava passant ho feia en un marc que tenia sentit. Sempre estava content d’haver-hi estat, i més optimista i alegre després.

Però permetin-me oferir la meva pròpia advertència. La gent ve a la pràctica de l’atenció conscient o mindfulness, –la meditació o com vulguem anomenar-lo–, amb la idea que aquesta és una altra eina que poden utilitzar per millorar les seves vides, per aconseguir així, concentrar-nos millor i així successivament. I no funciona tan mansament. Més aviat, la meditació tendirà a canviar la teva percepció del que eren els teus objectius. Aquesta no està lligada a un credo “religiós” en va.

Això no vol dir que de cop et tornaràs budista, vegetariana i pacifista de la nit al dia. Però després d’un parell d’anys de meditació regular, fins i tot sense cap instrucció budista, fins i tot sense pensar realment en això, les actituds budistes començaran a tenir més sentit en tu. La meditació és molt més que una medicina. Em limito a una hora cada dia al matí molt d’hora.

Un extracte de Teach Us to Sit Still de Tim Parks
M’estiro a terra  i respiro profundament. Tinc el llibre del Dr. David Wise a la mà. Està obert a l’epígraf “Respiratory Sinus Arrhythmia Breathing in Preparation for Paradoxical Relaxation”.

Descoratjador. Però jo estic ansiós per posar-me a prova. Ara.

La “paradoxa” de la relaxació paradoxal s’explica ràpidament: un cop estirat al llit i et poses en calma, t’enfoques en la mica de tensió que trobes al teu cos i evites relaxar-la per tu mateix. El millor és concentrar-te en aquesta tensió. Deixa que sigui. D’aquesta manera, amb el temps, es relaxarà ella mateixa.

D’acord, ho provo –penso.

O millor dit, no ho provo.

Vaig a intentar no provar-ho –torno a pensar.

No obstant això, abans de fer-ho, el Dr. Wise insisteix en què primer he d’entrar en un estat  e “respiració sinusal arítmica”. Bàsicament, la idea és alinear els batecs del cor amb la respiració perquè el pols sigui una mica més ràpid en la inhalació que en l’exhalació. Sis profundes respiracions abdominals per minut és la freqüència òptima.

Mai m’havia adonat del que eren les respiracions abdominals.

No hi havia manera d’aconseguir-ho, ¿com pot algú començar a relaxar-se mentre es comprova el seu pols?

Descoratjat, tanco el llibre.

Potser hauria de dir aquí que l’experiència anterior que havia tingut de tècniques de respiració havien estat un fiasco divertit. Quan la meva dona estava embarassada del nostre primer fill, jo havia assistit a les classes que se suposava que havien d’ajudar les mares  amb els dolors del part. El doctor era un senyor d’encant excèntric, de cinquanta i molts, que ens feia asseure mb els ulls tancats, en cadires de fusta de suport recte i que ens deia amb veu hipnòtica: “Repetiu: estic tranquil, estic relaxat.”

Em va semblar difícil no posar-me a riure.

Després de la tercera lliçó, l’home em va portar a un racó, com si necessités desfogar-se: “Senyor Parks, no crec que mai m’hagi trobat amb una persona tan completament incapaç de relaxar-se com vostè.” Recordant aquest moment, ara me n’adono que no puc deixar de veure allò que va corroborar el Dr. Wise: la teoria que els meus problemes tenen a veure amb la meva excessiva tensió implacable.

 

Podeu continuar llegint l’article sencer de Tim Parks clicant aquí.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s