Vídeos

Estem fets per ser amables

ÀUDIO (PhD. Dacher Keltner, Universitat de Califòrnia Los Angeles):
Una de les qüestions més difícils d’entendre quan pensem en l’evolució de les espècies des del marc estàndard de l’evolució és que tot depèn de la supervivència, la competència, d’aconseguir els teus gens per a les generacions vinents… Una de les qüestions més difícils d’entendre és: ¿com és que la gent és tan freqüentment bona i generosa i sacrificada?

La major part de la gent pensa que Darwin tenia aquella idea de “la supervivència del més apte” o del que millor s’adapta, que realment és el més despietat, sanguinari i que així realment aconsegueix prosperar i sobreviure. Però aquesta no és la visió de Darwin sobre la evolució de la humanitat. Ell realment tenia en compte que la compassió i l’amabilitat són els instints més forts que tenim els humans.

Les comunitats que tenen els membres més compassius i amables prosperaran millor i tindran una major descendència. Aquesta noció de Darwin el va dur a entendre que, més enllà de la vulnerabilitat de la descendència d’aquestes comunitats, hi emergeixen primer de tot estructures socials cooperatives i que tenen cura dels altres, i segon sistemes fisiològics moldejats per l’evolució i que ens permeten tenir cura de la nostra descendència.

Connectats per tenir cura dels altres
Hem après, des del departament de neurociència de la Universitat d’UCLA, que si tu sents dolor fisic s’encén una part del teu cervell i si jo et veig patint aquest dolor fisic se m’encén la mateixa part del cervell. És com si estiguéssim connectats o cablejats per tal de tenir la mateixa experiència que altres persones.

L’empatia és una tasca complicada. Compta amb la participació dels lòbuls frontals, aquestes regions del còrtex relacionades amb processos complexes com el llenguatge o imaginar el futur. Com és? Perquè l’empatia requereix imaginar que hi ha algú allà fora que té emocions i pensaments possiblement diferents als meus.

En el meu laboratori vam ensenyar imatges de persones que patien als participants, uns participants que van tenir mostres immensament potents de compassió. Allò que vam trobar a l’interior dels seus cervells és que una part molt antiga del cervell, anomenada substància gris periaqüeductal, –una zona compartida per tots els mamífers i que s’activa quan tenim cura dels altres– s’encén quan sentim compassió. I això ens va demostrar que la compassió és realment un fenomen molt antic, tal com Darwin ja va apuntar.

Dèficits d’empatia
Els meus estudiants i jo vam interessar-nos molt en les classes socials que existeixen en les societats. ¿Qué provoquen aquestes en la ment humana? El nostre laboratori i d’altres estem interessats en l’anomenat nervi vague (o nervi pneumogàstric). És el més llarg paquet de nervis del nostre sistema nerviós.

En el nostre estudi, la compassió –el sentiment de tenir cura d’algú que pateix– activava el nervi vague. També vam descobrir que les persones de classe social baixa davant de les imatges de patiment, se’ls activava el nervi vague, mentre que aquesta resposta no es donava en les persones de classe social alta. Això és, literalment, un dèficit de la compassió.

Sobre l’almoina i la caritat… qui en dóna més? Des d’un punt de vista econòmic, es podria dir que si tens més diners, pots gastar-te’n més en accions de caritat, i en canvi, si cobro només 900€ al mes, realment és important donar diners a la caritat o no donar-ne… El que vam trobar, però, és que tot i aquesta realitat, les persones de classe baixa donen més almoina i caritat, i aquest resultat es repeteix també quant a la filantropia.

Una de les coses que hem conclòs és que existeix una fortalesa enorme en aquestes societats pobres… generositat, empatia… és una situació que moltes de les persones que es troben en condicions econòmiques més privilegiades troba a faltar. Els pobres fan una comunitat forta.

Redefinir l’interès personal
Un 60% d’allò que fem és amb l’objectiu de créixer i maximitzar, pensant en nosaltres mateixos. Però un 40% del temps el passem pensant en altres persones: ens sacrifiquem, ens arrisquem… i continuem fent-ho. I no només això: aquest fet acaba sent enriquidor i inspirador. En adonem que implicar-nos en aquestes tasques ens agrada. Per tant hem vist que realment necessitem una redefinició d’allò que és l’interès personal.

Hem vist que les tradicions ètiques històriques sempre han encoratjat a això i ara ens adonem que la ciència també corrobora que el cervell realment està interessat en els altres.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s