Uncategorized

‘Mindfulness’: desperta i para atenció!

Avui em proposo a penjar un article de Ruby Wax, una humorista anglesa que ha partit problemes mentals i que els ha superat parcialment –o està en el procés de fer-ho– gràcies a la meditació en minfulness. En aquest text aparegut al Huffington Post Wax explica una anècdota seva mentre practica mindfulness.

“Acabo de passar tres dies en un hotel de molt car pel qual jo mai no hauria pagat un cèntim però l’Ed (el meu marit) va guanyar l’estada en una rifa. Només puc relaxar-me aquí sabent que no he pagat per ser-hi –és part de la meva herència. Així que estic asseguda aquí amb la mandíbula caiguda, mirant un parc quilòmetres enllà folrat amb gegantins castanyers d’índies, pastures de cavalls, un cel de pel·lícula i… què estic pensant? Estic pensant en que estic enfadada amb algú de Londres que ha posat a la meva cambra de bany un plat de dutxa en comptes d’un terra de rajoles.

Estic asseguda tractant de practicar la consciència plena, centrada en la bellesa davant dels meus ulls, però no: estic sent de nou arrossegada per tota la història del plat de dutxa i cada vegada em sento més i més enfadada. Provo de fer tot el que tinc per no odiar-me a mi mateixa per ser tan superficial. (L’acte de perdó a un mateix és una gran part de l’atenció plena). Tracto de posar la meva atenció en les sensacions físiques de ràbia en lloc d’habitar en les meves cabòries sense resposta sobre per què el lampista és un idiota i per què he de matar-lo.

Si em concentro exactament en saber on és aquest sentiment d’ira al meu cos, les paraules comencen a desaparèixer i a canviar, i fins i es dissolen. Al principi sento dins meu aquesta pilota que em crema l’estómac –que em resulta tan familiar–, sento el mal que em fa la mandíbula en apretar-la i una barra de metall calent bategant a través dels meus ulls. Aquesta sensació és tan familiar per a mi com el sabor de la xocolata. És gairebé tan familiar que m’encanta el gust.

De cop se’m comença a fer present, asseguda en aquesta cadira, que potser el plat de dutxa no és el que m’està fent enfadar sinó que ho fa el meu hàbit de sentir ira. Duh! De sobte m’adono que quan l’afer del plat de dutxa es resolgui el substituiré per un altre problema que em molesta. Acabo entenent que sóc addicta als sentiments i que l’explicació sobre aquests (les paraules) ve de manera posterior. Que bo seria si jo tingués l’hàbit de sentir-me alegre! Probablement tindria un corrent de pensaments positius com: “Vaja, no és cert que tinc la sort de poder pagar un plat de dutxa?” O: “No és genial que el ‘fulanito’ no m’hagi trucat? Així puc tenir més temps per mi!”

El plat de dutxa no és el que m’està fent enfadar sinó que ho fa el meu hàbit de sentir ira. Quan l’afer es resolgui el substituiré per un altre problema”


El que em manté practicant el mindfulness, doncs, és que, tot i que la pràctica de l’atenció plena m’obliga a estar cara a cara amb el cor de les meves tenebres, sé perfectament (vegeu la investigació del cervell) que estic desconnectant gradualment les neurones que em fan tancar-me en els meus hàbits. M’imagino una neurona desconnectant-se d’una altra (aquesta és només una imatge no una realitat).

Fins i tot en la meva imaginació he de tenir paciència perquè tenim 100.000.000.000 neurones, així que sé que el procés pren temps. He d’admetre (un pensament positiu) que he avançat. En el passat, jo hauria perseguit el tipus del plat de dutxa fins a trencar-li els braços i les cames. Al voltant d’una hora més tard, hauria patit el remordiment que va amb el trencament dels braços i cames. Llavors jo estaria malalta a causa d’un verí que només jo vaig crear.

Per tant, prefereixo seure aquí sentint la forma i intensitat de la meva ira i, amb ella, les paraules que jo mateixa hi he enganxat. Quan sento que puc obtenir una mica d’espai en el meu cervell en comptes de la boira vermella de l’ira, enfoco la meva atenció en una branca d’un arbre al davant meu. Realment en aquest moment veig l’arbre sense fer comentaris mentals, però poc a poc els pensaments demoníacs es comencen a colar: “Per què m’ha posat un plat de dutxa?” De nou, envio l’enfoc de la meva atenció cap al lloc del cos on hi sento l’ira, i les paraules, de nou, es dispersen i torno, de nou, a observar amb claredat l’arbre. I llavors els pensaments d’ira tornen i torno a enfocar l’atenció en la localització de l’ira i aquesta és l’atenció plena en l’acció”.

Llegiu l’original clicant aquí.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s